HISTÒRIA DEL FESTIVAL
El Festival va néixer, cosa poc freqüent, de la combinació inesperada d’un afany artístic molt fort i del compromís apassionat d’un humanista i artista excepcional.
Fidel a l’esperit del seu creador, el festival proposa, a costat de les obres mestres de la música de cambra, descobrir repertoris clàssics i contemporanis menys coneguts. Cada any, acull solistes cèlebres d’arreu del món. És a la vegada un dels festivals més antics i més innovadors a nivell de la recerca de nous talents i de nous repertoris. També fa el paper d’animador cultural i social de la vall de Conflent en col·laboració amb l’escola de música i les escoles del Conflent, tot organitzant trobades amb els alumnes amb l’objectiu de fer-los descobrir la música de cambra.
EL NAIXEMENT DEL FESTIVAL
El projecte d’Alexander Schneider, desitjós d’alliberar Casals del seu propi jurament, era celebrar el 1950 el bicentenari de la mort de Bach, el compositor preferit del mestre. En aquesta ocasió, que tots pensaven única, els intèrprets europeus i americans més destacats van acceptar de viatjar i de renunciar a cobrar el seu catxet. Els beneficis els va tocar l’hospital de Perpinyà que encara curava molts refugiats espanyols. Tot i els dubtes i les reticències davant del context crític, Casals va entendre que no podia rebutjar una proposta d’aquest tipus. Organitzar un festival, constituir una orquestra, assajar, és una empresa perillosa, i Casals en coneixia els riscs. A més a més, la petita ciutat de Prada no gaudia ni d’una infraestructura hotelera acceptable – només s’hi llogaven 30 habitacions – ni d’uns transports públics fàcils des de Perpinyà. Calia trobar finançaments, organitzar el viatge i l’acolliment dels músics, fer la publicitat del festival i més que rés, trobar un lloc capaç d’acollir dotze concerts en tres setmanes. Alexander Schneider ja havia constituït un comitè americà per a finançar el festival i a Prada, alguns voluntaris ja s’agrupaven al voltant d’un Pau Casals, que semblava prendre un nou alè de vida i sortir de la seva letargia.
Als 73 anys, Casals va treballar més que ningú més. Durant els 50 dies que van precedir l’inici del Festival, va dirigir tots els assajos amb paternalisme, entusiasme i serenitat, tot commentant : « Bach no és un home rígid, mecànic, com la gent ho pensa sovint. És un home sensible que sempre ha anat pouant en el folklore. El cal tocar amb molta sensibilitat. Cal saber entendre i sentir ». El 2 de juny del 1950, dia d’obertura del festival, a les 21 h 30, no quedava ni un seient a l’església de Prada, i amb prou feines van poder tancar les portes. El Bisbe de Saint Flour, Monsenyor Pinson, va pronunciar el discurs de benvinguda. La multitud es va aixecar en silenci. Pau Casals va entrar i va saludar abans d’obrir el concert amb l’imprescindible Suite N° 1 en sol major per violoncel sol de Bach en sol major.
Quan va fundar el Festival Bach, Casals volia retrobar l’esperit del Trio Cortot – Thibaut – Casals que havia ressuscitat la música de cambra. Dedicar al festival a Bach sol era una jugada arriscada. Durant els festivals següents Beethoven, Brahms, Mendelssohn, Mozart, Schubert, Vivaldi van ser a l’honor, associats durant els anys 70 als “moderns” com ara Ravel i Debussy i durant els anys 2000 als contemporanis com ara Penderecki o bé Gerschwin.
EL FESTIVAL PABLO CASALS
D’això se’n diu destí. Prada va lligada amb Casals tal com Bayreuth amb Wagner, Salzburg amb Mozart i Beethoven amb Viena. A poc a poc, el Festival Bach va esdevenir el Festival Pablo Casals però el seu prestigi i la seva radiació, simbolitzats per la presència del president Vincent Auriol o de la Reina Elisabet de Bèlgica, amagaven greus dificultats d’organització i de finançament. Tocar amb Casals no tenia preu. Coneixem les paraules d’Alexander Schneider “som quaranta humans, qui, tota la nostra vida, hem volgut expressar-nos com a grans directors i grans solistes, i vet ací que tenim la possibilitat de fer-ho”. A partir del 1955, Enric Casals va prendre la direcció general del festival fins al 1966. Aquest mateix any també va ser el de l’últim festival de Casals. Va dirigir el pessebre a l’abadia Sant Miquel de Cuixà abans d’instal·lar-se definitivament a Porto Rico. La data és altament simbòlica. S’apropava el 90è aniversari de Casals i també el 900é aniversari de la Pau i Treva, una sèrie de concilis que van tenir lloc al voltant del 1066 a la plana del Rosselló, a Toluges. Aquest mil·lèsim 1966 també va ser l’escenari d’un altre esdeveniment: dos bussos plens d’obrers van poder venir de Barcelona. El retrobament amb Casals va ser emocionant.
DESPRÉS DE CASALS
El 1967 no hi va haver festival. Pau Casals va renunciar-hi per raons de salut, tal com el 1957 quan va patir un infart al mig d’un assaig del Festival de Porto Rico. Els anys que succeeixen a un any blanc sempre s’il·lustren per una forta mobilització per tal de respectar el desig del mestre és a dir “continuar Prada”. Membre de l’organització del festival a partir dels anys 1952, el pintor François Branger en va ser el director artístic del 1968 al 1980. Casals no va resistir a un nou infart el 1973. Ja se sap, la terra sencera fa de tomba als homes il·lustres. Tanmateix, l’ànima de Casals, el violoncel·lista més destacat de tots els temps planeja sobre Prada, una petita ciutat de la Catalunya-nord situada al peu del Canigó, una capital de la música de cambra. A l’inici dels anys 1980, Michel Lethiec va prendre la direcció artística del festival amb l’ajut de Leonard Rose. El clarinetista va reforçar i perpetuar un festival totalment dedicat a la música de cambra i a la seva transmissió, i presidir 35 edicions brillants. El 2020, el violinista i director Pierre Bleuse va prendre el relleu, amb ganes de celebrar la música de cambra i d’explorar nous horitzons.
