El 1939 Pablo Casals va decidir resistir a Franco i al  règim feixista espanyol. Va parar definitivament de tocar, i va rebutjar tots els honors atorgats pels aliats després de la derrota de l’Alemanya nazi, considerant  que el seu poble continuava patint sota el jou del dictador. Seguint la línia de la seva consciència, va encetar una nova període d’exili a Prada de Conflent, un lloc aïllat, beneït, i més que tot català.

Diversos missatgers el van venir a veure per tal de desviar la decisió del mestre. A cada vegada respongué : « no és una qüestió de calés, és un tema merament moral ». El violinista Alexander Schneider també ho va voler intentar i va passar tres dies a Prada amb el mestre, oferint-li quantitats de calés cada dia més astronòmiques. Nou rebuig. Finalment, Schneider li va transmetre una proposta del pianista Mieczyslaw Horzowski “no pot silenciar la seva art. Ja que no vol marxar de Prada, deixi venir un grup de músics. Tots celebrarem el bicentenari de la mort de Bach”. Així va néixer el festival, el 1950.